Treballar d'Au-pair

Tot i que sembli que Au-pair sigui una cosa que hagi aparegut fa poc, això no és així. Ja fa molts anys que aquest concepte va nèixer, tot i que cada vegada més la gent està interessada en tenir-ne un/a a casa. Au-pair tan potser noi com noia, però sí que és veritat que la majoria de famílies volen Au-pair noies ja que consideren que són més responsables i treballadores (cosa que és una opinió bastant masclista, al meu entendre...).

Les feines que ha de fer un Au-pair no estan massa ben definides i no són sempre les mateixes. Tot dependrà de la família on estiguis i del que hagueu acordat prèviament. El treball més important però, que és el que defineix l'au-pair en sí, és el de cuidar i estar pendent dels nens de la família on vas a viure. L'Au-pair en la majoria de casos es queda a viure a la mateixa casa que la família, li donen la seva pròpia habitació i allí pot tenir un espai personal per a desconnectar (almenys en el meu cas...).

Jo us explicaré què fa jo com a Au-Pair de la família on estic.

Com ja vaig dir a la primera entrada sobre el meu viatge, estic cuidant a tres nens. En James té 10 anys, en Henry en té 9 i l'Ellie May en té 7. La meva feina bàsicament és estar per ells. I en què consisteix estar per ells? Esmorzars, dinars, controlar que facin els deures, que practiquin instruments, que no es passin mirant la tele, que recullin la roba que dexin tirada pel terra,...

Durant la setmana (que és quan treballo, ja que els caps de setmana els tinc lliures a no ser que em demanin de quedar-me de cangur), el que faig és el següent. M'aixeco a les 7 del matí i baixo a la cuina a preparar l'esmorzar. Un bon esmorzar irlandès: bullo l'aigua i preparo el tè i el café, la taula parada i a cadascú un plat, ganivet, cullereta i tassa. Les diferents mermelades, la mantega, la mel, el sucre... tot sobre la taula. També cereals o torrades. I ho deixo tot preparat per a quan baixi la família. Normalment com que ja ho preparo pels nens també ho deixo preparat pels pares ja que no em costa res.

A les 7.40 vaig a les habitacions dels nens a comprovar si ja estan desperts, en James i en Henry normalment a aquesta hora ja s'han aixecat, vestit i ja han fet el llit. Però l'Ellie May encara dorm i em toca despertar-la, li trio l'uniforme, l'ajudo a vestir i la pentino. 

De 8 a 8.15 els nens practiquen els instruments i mentrestant jo els preparo la fiambrera (Lunch Box) que es prenen per a esmorzar a l'escola. Quan els nens van a esmorzar jo m'assento amb ells i així aprofito per sentir com s'expliquen coses, ja que em va bé anar-los escoltant parlar. Tot i que he de reconèixer que quan parlen entre ells em costa moltíssim entendre'ls perquè parlen molt ràpid i no vocalitzen...

Després d'esmorzar, cap a les 9 menys algo, els dos nens s'escapen ràpid cap a l'escola, perquè així tenen temps de jugar una mica amb els seus amics abans d'entrar a classe. Jo i l'Ellie pugem tranquil·lament pel caminet. Realment l'escola està només a dos minuts caminant, és una sort!

Una vegada ja estan a l'escola em dedico a fer les feines de casa. La mare normalment m'apunta amb un paper el què vol que faci, i sinó m'ho ha comentat la nit abans. El primer que faig és deixar neta i endreçada la cuina de tot el que han fet servir per l'esmorzar. 

Les altres feines que faig són les feines típiques d'una casa: escombrar, fregar (amb una mopa super extranya que no havia vist en ma vida...), rento la roba, l'estenc, la plego, planxo (sí, sí PLANXO! No havia planxat mai tan en ma vida com ara...Si de fet he anat 4 anys amb uniforme i no havia planxat ni una vegada la camisa...En fí, ara me n'atipo!). També replego les cendres de les llars de foc i les preparo en fusta per encendre-les cap al tardet quan fa més fred.

Quan ja he acabat les feines que m'havia manat o les que jo a més creia que s'havien de fer, tinc temps per a mi per a fer el que vulgui. Estudiar, llegir, caminar, anar amb bici...El que vulgui! :)

Cap a la una començo a preparar el dinar, sobretot que no faltin les patates bullides! Acompanyades d'altres coses...depèn del dia. I a les tres ja arriben els nens i dinem els 4 junts. Els pares no arriben fins més tard, però també els deixo el dinar preparat. Després de dinar es posen a fer els deures i quan acaben poden fer el que vulguin. Si és un dia solejat (com era avui) surten al pati a jugar a futbol o a estar per fora, però si és un dia que plou és queden a jugar per dins, a tocar els instruments o a mirar la tele.

Això si no és que tenen activitats extraescolars, perquè com ja us vaig comentar en fan 50mil... Que si les classes dels instruments, que si futbol, hurling, piscina, bàsquet...I sinó dentista! Cada tarda està assegurada de tenir com a mínim una activitat! Per ara jo no els he portat a cap lloc d'aquests ja que encara no he agafat el cotxe, però quan me deixin portar-lo em tocarà portar-los on toqui...

El sopar se'l preparen ells o ho preparem entre tots, depèn del dia. I després de sopar a vegades la mare em demana de pujar amb l'Ellie al llit i llegir-li un conte. Em va bé ja que així llegeixo en anglès i ella me diu si alguna paraula no la dic bé o m'explica el significat de les paraules que no entenc.

Després de posar-los a dormir (que són cap allà a les 8, quarts de nou), ja tinc lliure i és quan pujo a l'habitació a relaxar-me. O a viciar-me a l'ordenador, depèn :P Espero que us hagueu fet una idea de més o menys el que és ser una Au-pair, però com us he dit, sempre depèn de la casa on vagis!!

Petonets i abraçades!

Gemmeta

Learning...

Hey readers!

How are you doing? I'm fine, well not completely since I have a sore throat...Anyway! I'm happy and I'm going to continue with my story! If you're not able to read in English I'm not sorry since today I'm only gonna write in that language!

First day with my family went perfect...Not, I'm not gonna lie, it was fucking stressful!! All day learning were the things are... As the kitchen is enormous, there are shelves and drawers everywhere! Thanks I'm a very smart person and I learn fast... (Oh God, how can I be so modest? LOL). No, seriously, it's hard to remember all that information in only one day!

Besides, Chrissie appeared to show me how to prepare Brown Bread... To prepare it it's not difficult since I'm used to prepare different meals, but the difficulty is because of the English words of the ingredients... So, since now and go on, I'm writting all the new recipies they show me.

She also taught me some tricks as how to light on the fire more easily as well as how to make the children behave... With military orders, literally...(you child! obey me!) No, only joking, but she always scares me a lot little .

On the other hand, the children showed me all the estate. The field where they play soccer, hurling,... And I met all the pets...They have a cat called Hans and two dogs, a golden retriever called Heidi and a Somayed called Siofra, they're lovely! But they have not only the cat and the dogs...They also have as pets chickens, ducks, a peacock, two goats, a horse called Sophie... isn't it amazing? That really freaks me out! 

During the evening (as evening we understand 5 or 6 pm...) we went to the secondary school from Templemore. There is where Tina teaches. We went in order to see two boys that showed musical instruments to the children. If they didn't have enough playing two instruments, now they're gonna start learning another one. How can they have so much time to do all of that?? I can't understand... 

Back home I prepared the supper (yeah, you guessed it right: potatoes!) and finally I retired to my room. To relax, to speak some catalan through the Whatsapp...

And that's all my first day! I hope you enjoy reading it as well as I enjoy spending the day! :P We'll see in my next chapter!

Gemmeta

PD. Sorry for my spelling mistakes! I'm really trying but no one is perfect :)

Comença l'aventura...

Hi Ireland!!

It's monday 27th of August 2012. Today my journey begins with no return date established. I'm becoming an au-pair for a family from Thurles, a little village of Co. Tiperary. It's an hour and a half from Dublin. The family is composed by Tina and Pat and their children: James, Henry and Ellie May.

When I arrive at the airport Pat and James are waiting for me. They pick me up and we drive to their home. During the journey a heavy storm appears and the rain starts to difficult the vision to drive. It's lovely that it is raining! I was waiting for it :) 

And...wait! More English? I don't think so...I spend 24h speaking in English. I've already started to thinking in English. So, I think that the most easy and useful (for my readers) way to write the news is in Catalan. Of course, it is. So, since now and go on I say good-bye English!!

Although...if some of you want me to write in English I have no problem, just ask! ;)

Així que...tornem a començar!

Bones Irlanda!!

És 27 d'Agost del 2012. Avui comença la meva aventura sense data de tornada... Seré l'au-pair d'una família de Thurles, un poble de la comarca de Co. Tiperary. Està situat a una hora i mitja de Dublín. Els membres de la família són la Tina, en Pat i els seus fills: en James, en Henry i l'Ellie May.

A l'aeroport m'acompanyen la mare, la teta i l'Ignasi i la Paula (peazo de pedus). Facturem la maleta i com que encara tenim prou temps mos n'anem a un xino a menjar, quina bona manera de despedir el país (m'hagués fet més ilu una paella que voleu que us digui...). Després de dinar (només quedava menys d'una hora per embarcar...) amb les presses tornem a l'aeroport, i allí mos estan esperant la Sònia amb les nenes més boniques del Barcelonès, l'Aina i la Jana.

M'acompanyen tots a l'arc metàlic i comença l'espectacle. Per espectacle s'entèn abraçades, petonets i l'Agnès plorant. Molt. Com una magdalena... En fi, que va ser molt emotiva la despedida (o acomiadament, com vulgueu dir-li!).

Quan arribo a l'aeroport en Pat i en James m'estan esperant. Bé no, només en Pat amb un cartell on posa Gemma per a saber que és ell, en James no hi és... Com que en Pat ha aparcat malament el cotxe hem d'anar corrents cap allà ja que en James s'ha hagut d'esperar dins perquè la grua no se l'emporti. Començo bé l'estada!

Per si encara no havia fet prous kilòmetres ara me'n toquen uns quants més amb cotxe... S'ha fet llarg el viatget! Doncs bé, anem amb cotxe cap a casa seva, i de sobte comença una tempesta d'aquestes que la pluja t'impedeix veure a més d'un metre mentre estàs conduïnt. M'encanta! En Pat me diu que tot i que a Irlanda sigui típica la pluja, aquesta tempesta és més forta de l'habitual. És clar, està plovent per donar-me la benviguda, que es pensaven! :P

Hi ha dos coses que no paren d'al·lucinar-me mentre vaig en cotxe. Primera, que tot és verdíssim, amb tanta pluja no podia ser d'altra manera. I la segona...condueixen al revés!! És flipant, me fa marejar i tot! (Nah, tampoc tan exagerat...). Lo que penso és que d'aquí uns dies em tocarà a mi tocar conduir al revés...No problemo amigo! Challenge accepted :)

Després de quasi dos hores de viatge arribem a casa seva. Bé, no sé si dir casa o mansió...Com se les gasten els irlandesos! La família té una finca més grossa que el Pla Mariano (és el tros que tinc a Capçanes xD). La casa té dos plantes més l'àtic i tenen un munt de terreny. M'asfarriga només de pensar que em tocarà netejar-ho a mi...OMG!

Allí estan esperant-me la resta de la família: la Tina, en Henry i l'Ellie. També hi ha els seus avis, la Chrissie i en Henry. La broma que em fa la senyora gran per recordar el seu nom és "You have to think about Christmas 'cause it's nearly the same...". (Jo encara no ho sé, però aquesta senyora em portarà guerra...). Una vegada ja m'han presentat a tothom, m'ensenyen la meva nova habitació. I dic nova perquè ho és, l'han feta especialment per a mi :P Pugem a l'àtic i hi ha habilitada una zona on hi ha una habitació moníssima, un bany i una saleta d'estar amb sofà i escriptori. És tot tan cuco!

Després de deixar les maletes allí, tornem cap a baix i m'ensenyen la resta de la casa. Hi ha habitacions per tot arreu! Cada nen té la seva pròpia habitació amb llit de matrimoni i, a més, la nena té el seu propi bany i canviador. La tenen com a la princesa de la casa :P

Ja és l'hora de sopar (s'entèn per hora de sopar cap allà les 8 de la tarda..). Patates bullides (que a partir d'ara serà el meu sustento, cada dia en mengen, CADA DIA -per si no ha quedat clar-), salmó amb patates (veieu?) i pollastre i bròquil amb formatge gratinat (boníssim!).

Després d'això anem a la sala d'estar (foc a terra, 4 sofàs, tele, alfombres per tot el terra...lloc ideal!), i en Henry em fa un mini concert de la flauta típica d'Irlanda. Cada nen toca mínim dos instruments m'expliquen. En James toca la Constantina (un tipo d'acordió típic d'aquí), la flauta aquesta (que no recordo el nom ara) i el piano; en Henry toca la flauta, el piano i el violí; i l'Ellie toca la flauta i el piano... L'estrés no és recordar que toca cadascú d'ells...sinó que l'estrés serà sentir-los ensajar a primera hora del matí tots alhora cadascú un instrument diferent!

I bé, aquí acaba el primer dia de l'aventura. És hora d'anar a dormir i pujo a la meva habitació. Toca temps de relaxar-me i de pair tot el que he viscut i après nou. Demà serà un altre dia... Estic contenta perquè he aconseguit entendre-ho tot perfectament! :)

Bona nit!!

Last flight with a CESDA’s DA-42...

It has been months since the idea of a spectacular final flight with a Diamond DA-42 appeared on our mind. Several options were weighed up but most of them were automatically rejected since they were out of our possibilities. Anyway, it was one of the best flights I ever done.

Quim wanted to flight to Lido, a field near the airport of Venice. There were two problems about this option. The first one was that the runway was made of grass instead of asphalt. The second problem was the distance; flight to Lido would suppose spending too much time in an airway.

Other options as Nice, Grosseto and Saint Tropez were also considered, but all of them gave us problems. In Nice the fees of handling cost an astronomical amount of money.  In Saint Tropez the flight instructor needed a special class rating to land in a mountainous area. And in Grosseto they did not accept school flights.

So, the last options checked were Cannes, Ajaccio (Napoleon Bonaparte) and Perpignan. 

LERS – LFMD

The first leg of the flight was Reus to Cannes and I was the pilot. We departed from Reus at 09.05 and thanks of all the direct clearances given by ATC, the flight only last 02:25 instead of the 02:45 calculated previously. Most part of this leg was overflying the Mediterranean Sea. We lost contact of the ground above Estartit and we saw again the coastline reaching Marseille. We landed at Cannes at 11.30. The total distance of this leg was 400 NM approximately.

As we were advised that in Ajaccio there weren’t any kind of restaurants, we had to have lunch at Cannes. Eating at 12 o’clock as if we were North Europeans... It’s hard to dinner when you’re still digesting breakfast! Besides, the prices of each meal were astronomical! Anyway, the ones we chose were very good and we could charge our batteries.

One thing that impressed me so much was that Cannes airport was full of executive and private jets. It shown that the area was full of people very wealthy...

LFMD – LFKJ
 

Quim was the pilot from Cannes to Ajaccio. After having lunch, we departed at 13.30. This leg was shorter, only lasted 01:30. So, we landed at Ajaccio at 15.00. 

When we arrived at Napoleon Bonaparte we requested fuel services since we didn’t have enough fuel to complete the other two remaining legs. We carried 51 litres of JET-A1 which cost us 56€! Refuelling the airplane with JET-A1 is cheaper than refuelling my car...

Then we paid the fees and we visited the terminal of the airport. We bought some souvenirs (two postcards to increase my collection!). And then we return to the airplane to depart to our next destination: Perpignan.

LFKJ – LFMP

From Ajaccio we took off at 16.20. ATC authorized us direction Saint Tropez instead of crossing the sea. So, we outlined the French coastline since the arrival at Perpignan. The total time of this flight was 02:45, the longest one of the four legs. We landed at Perpignan at 19.05.

In Perpignan we went to pay the fees at the operations centre. We had to walk to the airport but to return to the airplane they drove us by car.

LFMP – LERS

This was the last leg of the day as well as the last flight with the DA-42 of the CESDA’s fleet. From Perpignan to Reus Quim was the pilot since he has to finish his night hours. We departed from Perpignan at 19.50 and we flew during 01:50. So, we landed at Reus at 21.40, once the sunset had already taken place.

It is said that pilots have the office with the best landscapes. During this leg, we confirmed this sentence as being true: we could see a beautiful sunset.

Aircraft: Diamond DA-42

Registration: EC-KUK

Crew: D. M., J. Solé, G. Pelejà

Reus, 11 of July 2012

ATPL teòric "pa la saca"

04.30                  Sona el despertador

He dormit poc, però ja és hora d’aixecar-se, tinc exactament una hora per a preparar-me abans que em passi a recollir el Quim per anar a l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona.

No hi ha res millor que una dutxa per a despertar bé la ment i després un bon esmorzar (tot i que a les 5 de la matinada no tinc gens de gana).

El Quim em demana que busqui com arribar a l’AVE. Ja hi he estat un cop però la veritat és que no ho recordo, vaig anar també amb el tren de primera hora i al ser tot fosc ni me’n vaig adonar del camí que seguíem per arribar-hi. Així que obro Google Maps que és molt útil i busco la direcció (si és que està ben bé al mig del no res l’estació!!).

05.30                  Ready for departure!

Ja estic més que preparada i em recullen, fem tot el camí fins l’estació (que hi ha una mitja hora fins allí) i arribem amb prou temps com per canviar els bitllets i seure tranquil·lament una estona. Li comento al Quim que estic apuntant el que anem fent per a publicar-ho després, però NOMÉS si aprovem l’examen!!

 

06.38                  AVE

Arriba l’AVE tot puntual i ocupem els seients, el primer que fem és fer una foto per que quedi constància del viatge. El recorregut està previst de durar unes dues hores i mitja, temps suficient per a poder dormir una estona més i així recuperar la son perduda d’haver-nos aixecat tan aviat. Ens anirà bé estar descansats, perquè avui serà un dia moooolt llarg...

09.15                  Arribada a Madrid

Per sort, el dia abans els dos havíem estat mirant combinacions de metros i trens que ens portessin fins a l’adreça de SENASA, per això, només arribar a l’estació d’Atocha ens dirigim cap al metro per a arribar fins a Avnda. América, fent canvi de línies. El metro de Madrid és impressionant pel fet que arriba molt més lluny del que ho fa el de Barcelona, a més de tenir una gran quantitat diferent de línies i connexions. Potser deu ser el fet que sóc de poble i allí no en tenim, però sempre m’han fascinat els metros i el fet de poder viatjar per sota terra.

A Avenida América agafem el bus 114, que en teoria ens ha de deixar ben a prop d’on és l’edifici de l’examen. I dic en teoria perquè aquí és on comença el problema... Resulta que el “fiable” del Google Maps ens ha donat una direcció de SENASA que no és, fent que baixem a una parada que NO toca i que ens deixa bastant lluny de l’edifici... Després de comprovar-ho reiteradament amb el mòbil veiem que la direcció que ens marca no hi ha cap edifici, sinó que és un parc, així que no ens queda més remei que intentar preguntar a algú d’allí (allò està en un barri del costat de l’aeroport i diguem que no hi ha massa moviment de gent a aquelles hores del matí, ja que segurament són tot edificis de “currantes”). 

No us podeu imaginar la cara que se’ns posa quan ens diuen que el lloc que busquem està just a l’altra banda de l’autovia i que només es pot travessar amb cotxe... però si que continuem caminant podem trobar un pas a nivell per als que van caminant. Així que ens posem a caminar direcció a l’edifici que ens han dit que és...però quan arribem allí, resulta que tampoc és SENASA!! Sinó que és un edifici relacionat amb la càrrega de l’aeroport. Allí ens diuen que el que busquem està més amunt així que continuem caminant...

11.05                  SENASA

Sí!!! Finalment trobem el maleït edifici (als que hagueu d’anar a fer els exàmens comproveu bé la direcció on heu d’anar...). Després d’una hora de viatge amb bus i de més de mitja hora caminant hem arribat al lloc on toca. Estem més que rebentats, però encara ens queda el més dur: fer l’examen (i APROVAR!).

11.40                  És l’hora de la veritat. Examen

Entrem a l’examen, estic molt nerviosa, el nou sistema fa una mica de por la veritat. Tothom està en silenci concentrat en el seu ordinador, sort que no porto les ulleres i no vec les coses amb massa claredat, perquè sinó la cara que deuen fer els que fan l’examen encara em faria agafar més por.

Ens donen un codi que hem de posar per a accedir a l’examen i ens fan asseure als llocs assignats, em reconforta saber que el Quim està al costat, almenys tenir algú conegut t’ajuda a no sentir-te tan sol i agobiat. Quan començo a posar les dades del DNI i el codi personal ja estic tremolant, haver-ho de fer amb un ratolí perquè no hi ha teclat és bastant molest pel fet que ho comproves moltes vegades per assegurar-te que no t’has equivocat.

Però el pitjor encara no ha arribat. Quan accepto les dades i se m’obre l’examen em moro. La primera pregunta que em surt no l’havia vist MAI! Això em desmoralitza bastant... si la primera no em sona, què puc esperar de les següents? Tot i així no perdo la moral i la deixo aparcada, seguint amb les altres...La 2 tampoc em sona... Continuo agonitzant... La 3 crec que l’havia vista, però estic tan nerviosa que no sé ni què contestar.

Paro uns moments i intento relaxar-me. Penso que he estat una setmana estudiant per a aprovar aquest examen, que només cal que demostri el què sé i ja podré dir que sóc mig pilot. Això em reconforta i em començo a tranquil·litzar. Continuo mirant i a partir de la 4 ja em sona. Vaig contestant totes les preguntes però a partir de la 32 torno a bloquejar-me. Són exercicis que no he vist mai i no sé fer. Els aparco també... Finalment acabo de respondre totes les que em sabia. N’he dubtades a un parell i me’n queden 8 per contestar... 8 que no he vist mai... Intento raonar-les, treure les fórmules d’on sigui, i no en quedo massa convençuda del resultat. Però ja està.

Quan ja ho tinc tot contestat ho reviso, que no falti cap resposta, però en cap cas canvio cap resultat. Abans l’examen he decidit no fer-ho ja que a l’altra convocatòria per culpa de canviar-ho vaig suspendre l’examen. Així que ara és el moment de la veritat. Tremolo. He de polsar el botó de finalitzar però no m’atreveixo. Tinc por de tornar a suspendre. Però he d’afrontar-ho. Pulso el botó i una de les vigilants que hi ha em porta l’examen imprès. Encara no sé la nota però he de comprovar que les respostes impreses siguin igual a les que tinc a la pantalla. Cada vegada més nerviosa. Firmo el full que m’han donat i els hi dono.

12.20                  Resultat

Em donen el full on hi ha el resultat. No sé com reaccionar. Ho miro. No m’ho crec. Somric. Estic aprovada. APTE!!!

Surto de l’aula i em cauen les llàgrimes de felicitat, sóc pilot! Bé, teòricament parlant només... Però ja ho sóc una mica més!! Entro a l’aula d’espera i em feliciten els que estaven esperant-se allí. Encara ara no m’ho crec... Estic molt contenta, FELIÇ.

Començo la ronda de trucades. Bé, el típic, quan intentes parlar urgent amb algú ningú et contesta...

12.30                  Aprovats!!

El Quim surt de l’aula i em diu que ell també ha aprovat! Em fa el comentari que a ell també li han sortit preguntes noves. 

Ara comencem la sessió de “roda de premsa”, truquem a tots els familiars i amics, ho publiquem al Facebook, Twitter... On sigui per a compartir la felicitat que en suposa haver-nos-ho tret del damunt d’una vegada! Bé, ara només ens queda el pràctic, diem. Només...

Això s’ha de cel·lebrar, i què millor que un dia de turisme per Madrid?? Ens acomiadem de l’edifici maleït i tornem al centre de la ciutat. Comença la llibertat!

14.00                  Dinar

Com que pensem que després de l’estrés que hem passat per haver de buscar l’edifici, els nervis de l’examen i la tensió d’esperar la nota ens mereixem un bon dinar, decidim que el millor és com més calories millor! Així que perquè no un KFC??

Ens posem les botes menjant el pollastre arrebossat i picant que ens serveixen i ja estem més que preparats per a començar el dia de turisme, que encara no ho sabem però seran kilòmetres i kilòmetres de caminada...

14.45                  Dia de turisme

El primer que fem és buscar algun lloc d’informació i turisme per a que ens diguin què és el millor per a visitar ja que només tenim unes hores i volem veure el més important. La dona de l’oficina ens diu que tenen excursions guiades però naltros, com a bons catalans, declinem l’opció de fer una visita pagant. Agafem un plànol de la ciutat i decidim un recorregut a peu per a poder mirar les coses més interessants.

L’únic tros que fem amb metro és per a arribar a la plaça de la Cibeles i des d’allí comencem l’excursioneta... una excursió kilomètrica! (encara em fan mal ara les cames de caminar tant...).

Veiem la Cibeles, caminem fins a la Puerta de Alcalá i anem cap al Parque del Retiro on ens estirem una estoneta a la gespa per a descansar i pair el dinar que ens hem menjat. Allí visitem l’estanc on hi ha un monument a Afons XII, veiem el palau de Velázquez (per fora, perquè està tancat), i el palau de Cristall, el qual té un interior que ens deixa fascinats ja que són com cristalls de color blau amb petits signes d’exclamació.

Després passem per la rosaleda, és un lloc molt maco per a fer fotos “d’enamorats”, sembla el típic jardí – laberint de les cases riques de les pel·lícules. Seguim baixant per un carrer on hi ha unes botiguetes de llibres (Librerias Cuesta Moyano) on pots trobar qualsevol tipus de llibre i arribem a la plaça on hi ha l’estació d’Atocha, però com que encara ens queden més de dues hores continuem amb la caminada.

Pugem pel passeig del Prado per on passem pel costat del Museu (no entrem perquè no tenim prou temps per a poder mirar amb deteniment totes les obres, a part que val 12 € i això és caríssim eh!!). A l’arribar allí me n’adono que he perdut la jaqueteta que portava lligada a la motxilla! Quin greu me sap! Però el Quim em fa la conya de: has perdut la jaqueta però has guanyat l’ATPL! Podríem dir que això em reconforta una mica.

Veiem l’estàtua de Neptú i ens dirigim cap al Congrés dels Diputats. Hem observat que per tot Madrid hi ha un desplegament de policia important, segurament s’estan preparant per la vaga de demà.

 

Després de veure el Congrés (per fora) i haver-nos fet la foto amb els típics lleons de l’entrada decidim que ja hem caminat prou per avui. El Quim diu que vol comprovar si és cert que si demanes una canya et donen una tapa així que busquem un bar adequat (típic Bar Manolo). En trobem un que sembla que compleix amb les expectatives i demana la canya i... Sí!! Li porten un plat de patates! (No sé si catalogar-lo de tapa, però almenys és alguna cosa...).

Després busquem a veure si hi ha alguna gelateria però no en trobem cap però el que si trobem és un cafeteria especialitzada en xocolata!! No podem marxar de Madrid sense menjar una bona xocolata amb xurros i porres i entrem a demanar-ne. La pena és que no tenen porres i només podem menjar els xurros, però està boníssim!! Quina xocolata més bona!

Després d’això ja decidim anar tirant cap a l’estació però passem per davant de l’edifici de Caixa Fòrum i com que veiem que hi ha una exposició gratis entrem a veure-la (És gratis, ehhh!!). És una exposició sobre el ballet rus, sortim bastant espantats, els vestits que utilitzaven quasi són de peli de terror! Quin mal rotllo...

Arribem a Atocha i admiro la selva que hi tenen posada allí al mig, fins i tot i hi ha com un estany amb un munt de tortugues! A part, aprofitem el wifi que hi ha (gratis, eh!!) i pugem totes les fotos fetes durant el dia, amb el portàtil del Quim.

 

20.25                    AVE

Pugem a l’AVE i ens acomodem. Estem molt cansats però no dormim. El Quim escolta el Barça i jo miro la peli que posen, ONE DAY, sembla una comèdia romàntica. A punt d’acabar la peli me n’adono que m’he equivocat de gènere. És un DRAMA!! Al punt que el camió atropella a la protagonista (perdoneu, ja us he dit què passa...) vec l’home del davant com fa un petit crit de la sorpresa. I a mi em comencen a caure les llàgrimes, vaja, quina manera d’acabar un dia tan genial, amb un dramón...  

23.02                  Arribada a Camp de Tarragona

Arribem. Ja s’ha acabat el dia, però segur que no l’oblidarem. Avui han passat moltes coses, hem vist moltes coses noves i hem caminat molt, però el més important: avui és el dia que hem obtingut finalment el teòric de l’ATPL. 

Kilòmetres totals recorreguts: 5,9 km

Madrid, 28 de març de 2012

AT THE END IS WHEN YOU NEED TO WORK HARDER...

This sentence is almost true. I say almost because I think it’s necessary to work hard in all your way. So, I will explain you why I made that statement.

When a new idea comes to your mind, you try to use all your tools to develop that new project. You are full of energy to approach to your final objective day by day. 

But, what happens when the way to be successful is too long? Many people begin to lose their initial energy and they start to fall in their fight. This people have a lot of problems to achieve their goals. 

I am here to encourage you not to be this kind of person. It’s easy to forget why are you working so hard, but you have to try not to give up so easy. One of the secrets is thinking about all of the things you are learning in the way, they make you stronger to face any situation. Although you will pass some bad experience, you will learn from them and, on the other side, you will also face many special situations. 

For that reason I said before that at the end is when you need to work harder, because you need to remember yourself all the work done and which will be your final “award”.

I’m sure at this point you are wondering why I’ve just philosophised like that. 

Well, I’m at the end of my career, which means I’m the beginning of my professional life. That makes me think about all these years which I had to pass to arrive where I am. Generally they had not been easy; they had been as good as bad. But, in any case I’ve learned from all of those moments. Now, I can say everything learned has made me to become mature, as a person as well as a pilot. I’m closer to my dream and that makes me to not give up. 

I hope all of you have understood my point. In resume, don’t give up because IT WORTH IT!!