NEW YEAR’S EVE

 

He estat pensant en com descriure el concepte de cap d’any. Volia fer-ho d’una manera generalitzada però després me n’he adonat que realment no tothom ho entén de la mateixa manera que ho faig jo. Així que aquí us deixo escrit el que jo entenc per cap d’any.

Per mi cap d’any és una nit per a passar en amics, família o persones que aprecies (ben cert que a vegades sempre n’hi ha algú que no coneixes massa ja que és l’amic de l’amic de l’amic...). Però tot i així és una nit per a compartir, per a cel·lebrar que s’acaba una altra part de la nostra vida però que en comença una de nova.

Però també és una nit per a pensar en tot el que hem fet aquell any, tot el que deixem enrere, tot el que hem guanyat o perdut, tot el que volíem fer i hem fet o tot allò que encara s’ha quedat pendent per acabar. És una nit de reflexió així com també una nit on la gent aprofita per a fer-se propòsits per a l’any que arriba.

Els típics propòsits d’any nou... I qui no n’ha fet mai cap? Segur que la gran majoria n’heu fet... Però la pregunta meva també és: qui ha aconseguit mai complir-los tots? Conec els típics que es proposen deixar de fumar, i encara els puc veure cigarret en mà... O els que diuen que faran dieta per a perdre uns quants kg i ara els miro a la taula on estem sopant i me n’adono que més que perdre’n el que han fet és guanyar-ne encara més... I com aquests, milers de propòsits diferents, que durant l’any oblides i que la nit de cap d’any tornes a dir que l’any següent sí que aconseguiràs... Bé, no hi ha res millor que la insistència, segur que algun dia o altre ho aconseguiran...

Però a mi el propòsit que m’agrada complir cada any és el de ser feliç. I puc dir que potser no ho aconsegueixo els 365 dies de l’any...però també puc dir-vos que cada dia ho intento, perquè com tots sabem la felicitat no és un estat constant, que ningú és feliç 100% cada dia, sinó que la felicitat hem de buscar-la i hem de lluitar per ella.

De manera que el meu propòsit és aquest, i no tan sols el meu propòsit, sinó que també és el meu desig per a tots vosaltres, que sigueu molt feliços i lluiteu pel que vulgueu aconseguir.

BON ANY 2012 !!!

Landing at San Sebastián

Donostia has one of the most beautiful approaches of the Iberian Peninsula.

The other day I had the opportunity to make a trip there in which I did the first leg so I could make this approach. The problem is when you have to land at an airport you cannot watch to the landscape as you concentrate on the important, which is flying the plane. 

However, I could enjoy the images recorded by instructor. Enjoy it!

Una de les aproximacions més boniques de la Península Ibèrica és la de San Sebastián. 

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de poder-hi fer una travessia de la qual a mi em va tocar l’anada. Per tant, vaig poder realitzar aquesta aproximació. El problema és que quan et toca aterrar en un aeroport, no pots estar per mirar-hi el paisatge ja que estàs concentrat en l’important, que és volar l’avió. 

Tot i així, després vaig poder gaudir de les imatges que havia gravat el meu instructor. Aquí us les deixo.

Travessia a Girona

Durant aquest curs ens toca fer travessies, normalment acompanyats de l’instructor i un altre alumne que és amb qui ens combinem l’anada i la tornada. Jo, l’altre dia, vaig fer la meva primera fins a Girona!!

 

Durant l’anada el meu company era qui pilotava així que jo vaig limitar-me a mirar com ho feia ell i a fer fotos, però sobretot, a gaudir d’anar de “passatger”. Quan estàs acostumat a ser tu qui porta l’avió és molt estrany haver-te de quedar al marge i ser un simple espectador. Però tot i així va ser molt divertit i vaig poder observar-ho tot amb una altra perspectiva, tot és a la seva manera didàctic.

 La sortida semblava impossible, ja que hi havia tota una capa de núvols que no deixaven veure el cel, però vam travessar-la i tot el trajecte va ser per sobre d’aquest “mar” de núvols. És una sensació estranya no veure què tens sota els teus peus, que només hi puguis veure com un llençol de cotó fluix, per això vaig fer-hi tantes fotos com vaig poder.

Quan ja arribàvem i començava el descens, vam tornar a travessar aquesta capa i ja vam veure el terreny, tots els pobles que abans ni s’insinuaven ara ja els teníem davant nostre. Ell anava seguint l’arribada instrumental i jo anava mirant per la finestra. Fins que... Pista a la vista!! Aterreeeeem!! 

I res, amb una hora i mitja ja havíem arribat a Girona, i al cap d’un quart ja tornàvem a marxar-ne. Aquesta vegada era jo qui pilotava així que per la feina i res de distraccions de mirar a fora. La meva tornada va ser més fàcil que la seva arribada, els de control de Barcelona van deixar-me “escurçar” el camí així que va ser més directe. 

El procediment d’arribada a Reus el tenim més que practicat, així que ja me’l sabia força i era més fàcil fer-lo, tot i així sempre hi ha cosetes que fallen perquè cada vol és diferent a l’anterior. 

Vaig seguir l’arribada instrumental i després la ILS (que és una arribada que utilitza una radioajuda); aquesta et dóna tan informació de desplaçament horitzontal com vertical, i tu segons t’indica vas seguint i modificant-ho per anar damunt del que toca. Durant aquesta part del vol el meu company va grabar-me (tenia pressió mediàtica eh!!), però encara no he aconseguit el vídeo... 

Vaig anar seguint el procediment que us he explicat fins que altre cop... Pista a la vista!! Continuem i aterrem!! Apaguem les llums d’aterratge i encenem les de rodatge i cap a la plataforma. I allí es va acabar la meva primera travessia, una experiència de les que és difícil oblidar-te’n.

Jingle Bells

Cantar Nadales és lo meu. Dos mesos abans de les festes de Nadal ja em comencen a venir al cap i em passo el dia xiulant-les o cantant-les. Em donen molt bon rotllo pel fet que ho relaciono en coses que m'agraden com és el fred, l'hivern, la neu, però sobretot, estar en família.

Molta gent quan pensa en Nadal l'associa en els regals, el "tronc", els reis... en la bogeria de les compres compulsives dins un món tan capitalista. Jo no crec pas que un regal pugui demostrar l'afecte que sento per una persona o un famliar. Per mi, el millor regal ja és compartir aquestes dates en persones especials. La importància rau en el caliu que desprèn la companyia dels éssers estimats.

Així que, estimats Reis Mags d'Orient, el que jo us demano aquest any és poder passar les festes acompanyada de tots els que m'estimo. Ah!! Però sense deixar de cantar nadales!

Bones festes!!

Col·leccions

Els éssers humans tenim la peculiaritat de guardar coses. Molts guarden records de la infància, com dents de llet que han caigut, el primer xumet, el primer pitet... fins i tot en conec que guarden el tros de cordó umbilical que cau del melic! Després es comencen a guardar els àlbums del col·legi de cada trimestre, que si ara l’àlbum és de Nadal, que si ara en fem un amb una portada de l’estiu... Amb tot això, no fa falta dir, que tots aquests records venen agafadets de la mà del corresponent àlbum de fotografies. A casa meva potser hi ha mitja prestatgeria plena d’àlbums, i per ordre cronològic! Bé, fins que et canses de fer-los, que després tens totes les fotografies encara dins els sobres (en els temps en què encara es rebel·laven els carrets). Per sort, amb l’aparició de la càmera digital, almenys pots tenir milions de fotos que no t’ocupen un espai físic dins de casa, tot i que possiblement s’omplin gigues i gigues de memòria de l’ordinador.

I per què reflexiono sobre el guardar o no guardar coses? Per què si encara no en teníem prou amb els records, també ens posem a col·leccionar altres coses. Coses que possiblement només veurem el dia en que les posem dins la col·lecció, que mai més tornarem a mirar, però que sabrem que ho tenim ben guardadet i ens en sentirem orgullosos. 

De col·leccions n’hi poden haver de molts tipus, només fa falta imaginació, i començar a recol·lectar el que sigui que t’hagis proposat. N’hi ha de típiques: de segells, de xapes de xampany, de monedes, de culleretes de cafè de diferents llocs,...I n’hi ha d’altres de ben peculiars.

Jo també tinc la meva pròpia col·lecció. Col·lecciono postals. Postals d’arreu, comprades o no per mi, de llocs que jo he visitat o bé de persones que conec que me les envien (o me les porten personalment a casa). Vaig decidir-me a col·leccionar això, perquè m’encanta viatjar i veure nous paisatges, ciutats, monuments... Així que aquesta era una manera de recordar aquells llocs on havia estat.

Fa molt temps que vaig començar la col·lecció, però fins fa ben poc que no vaig saber com començar a ordenar-la.  Ho tenia guardat en una caixa, a mesura que me les donaven, apuntava la persona i data i les anava deixant allí dins. Fins que un dia, que vaig anar a obrir la caixa per posar una nova adquisió, vaig adonar-me que no podia ser, que si volia tenir una col·lecció com aquella, havia de ser capaç d’ordenar-la, per així poder-ho mirar fàcilment quan em vingués de gust.

Així que vaig pensar fins que se’m va ocórrer un possible mètode per a ordenar-ho: com si fos un àlbum de fotografies (molt bàsic, ho sé...). El problema era: com les separo, per dates? Per països? Per persones que me les han portat? I si ho faig per països, ho faig alfabèticament? Separo els continents o no ho tinc en compte? Uf els dubtes eren tants... que crec que vaig acabar fent un popurri...

Finalment vaig decidir-me més o menys, i ara és una de les coses que ocupa el meu temps lliure: anar ordenant totes les postals que fa més de 9 anys que acumulo... El dia que acabi les que guardo de fa tant temps, segurament se me n’hauran acumulat de noves, però bé, per això són els hobbies, per a tenir-te entretingut durant força temps.

Un començament

Això de fer un blog és nou per a mi. Com tota la majoria estic acostumada al "feisbuc", però no m'acaba d'agradar. Està molt dirigit a un públic constant, que sempre està allí, publicant el que els passa en cada moment en concret i, sobretot, mirant el què ha publicat un altre.

Crec que aquí la intenció és una altra. No és esperar que algú vingui a xafardejar el que escrius, sinó que aquest algú vindrà a llegir i a reflexionar sobre el que has escrit. A més, el que s'exposa no és tan "superficial", va més enllà: expressa preocupacions, pensaments, experiències pròpies i moltes altres coses que ara mateix no se m'ocorren. Bé, això és el que espero que sigui el meu blog. Tot i que n'estic segura que algú també pot fer-lo servir per tot el contrari...

Així doncs, espero que gaudiu dels meus posts, i interactueu amb mi, perquè la vostra opinió mai està de menys.